Memòria, no revenja

M’ha sorprès —una mica, no molt— l’aprensió amb què, segons se m’ha comentat diverses vegades, algunes persones del poble han acollit les celebracions que s’han dut a terme amb motiu del 75è aniversari de la segona república. També he sentit a dir que tant rememorar la història recent només pot dur problemes, i que cal deixar de mirar el passat, perquè va ser font de conflictes dramàtics. Hi ha persones, finalment, que consideren que s’està mitificant un bàndol i demonitzant l’altre, quan els excessos es van donar en una direcció i en una altra.
És cert que és molt trist que tot just ara comencem a recuperar la memòria. Però ho és perquè aquest exercici, tan saludable com necessari, l’haguéssim hagut de fer fa trenta anys. Aleshores no va ser possible, i ara tenim una generació sencera que amb prou feines coneix el seu passat. I s’hi ha de posar remei, perquè els ignorants són les persones més susceptibles de ser manipulades (aquest cap de setmana, una amiga francesa, que és pedagoga i ja té els seus anys, viscuts intensament, em comentava que el desconeixement sobre la història pròpia que detectava en la joventut catalana i espanyola l’havia corprès profundament. Segons la seva percepció, la nostra amnèsia només és equiparable a la dels francesos respecte de la guerra d’Algèria).
És cert també que, com en tota guerra civil, els excessos es van donar en les dues direccions: ningú pot estar satisfet de com van anar les coses; ningú —o comptades persones—, en un conflicte fratricida, conserva la virginitat.
És precisament per això que cal parlar, que cal discutir, que cal rememorar, que cal entendre fins on va arribar la crueltat del conflicte, que cal honorar les víctimes oblidades. I cal fer-ho, no per revenja ni per masoquisme, sinó per assolir que una situació com la que ens va dur al desastre sigui del tot irrepetible.
A Sudàfrica, en caure el règim de l’apartheid, es va parlar, es van reconèixer excessos i es va demanar perdó; a Xile, pocs anys després d’esgotar-se el règim de Pinochet, es parla, es reconeixen excessos i es demana perdó. A Sudàfrica, els negres no s’han menjat als blancs amb patates, i a Xile els comunistes no es mengen els nens amb choclo.
Aquí encara no ho hem parlat, o no ho hem fet prou, i ja va sent hora. Adolfo Pérez Ezquivel, premi Nobel de la Pau, deia fa uns dies a la Vanguardia que una pau amb derrotats no és una pau, sinó una treva. Em sembla una veritat indefugible, que ha de ser acceptada i reconeguda per totes les parts. Parlem, reconeguem excessos i demanem perdó. No és gens difícil. I després et trobes millor.

Martí Porter