L’aula d’en Pepo (gar_032)

Dimecres 26 d’abril, com a cloenda d’un acte en el que es va presentar un llibre col·lectiu dedicat a en Pepo Pérez de Rozas, es va donar el seu nom a una de les aules de la Fundació Martí l’Humà.
En Pepo, el visionari, el creador d’institucions, segur que estava content mentre mirava de reüll el rellotge per a no perdre’s el partit del Barça. En Pepo, el mestre, té la seva aula. Una placa digna, el reconeixement de tots, un espai clos, tot teu.
Ai, Pepo! Tens una aula perquè no podíem posar el teu nom a cada camisa bruta de guix, a cadascun dels somriures que es mereix cada alumne, a tots els teus renecs que encara ressonen si hi parem l’orella. Un espai clos perquè movies tant l’aire, i les mirades, i les ambicions, que quan hi pensem ens sembla que ho devem recordar malament.
Ai, Pepo! Que no oblides cap nom, rius els acudits, que encara impulses amb el teu alè aquells que eren nens quan els vares conèixer en un llunyà curs de primària.
Ai, Pepo! Mestre dels sorolls, i del moviment, l’agitació, el caos. Ai, Pepo! Amo dels silencis, que xucles, amasses, moldeges, regires.
Ai, Pepo! Quina aula no és teva? Però si és que, anem on anem, et veiem removent-te nerviós quan una classe es fa massa pesada! Però si sospitem que fas queixalades als entrepans dels alumnes entre classe i classe! Però que potser et penses que no notem els manyacs i les abraçades?
Ai, Pepo! Tan fort, tan dolç, tan atent. És clar que estàs en tots els records de tots els alumnes que vares tenir. I de tants companys de feina, i pares, i amics.
Però vols que et digui una cosa? Quan ets més a prop és quan passa el miracle: a classe, en els ulls d’un alumne, esclata, imparable, l’espurna.

Joan Antoni Padrós