Joan Costa i Riera (gar_035)

Ara fa dos anys i mig ens va deixar en Joan Costa i Riera. Ningú no érem conscients de la gravetat del seu estat de salut perquè fins ben bé tres setmanes abans de la seva mort circulava esperitat com sempre, i quan ja estava ingressat a l’hospital parlàvem per telèfon i comentàvem les activitats que faríem un cop el donessin d’alta.
Vaig conèixer en Joan fa vint-i-cinc anys, tot i que no va ser fins els darrers tres anys de la seva vida que ens vam conèixer millor. Jo pensava que, atès que s’acabava de jubilar, disposaria de més temps lliure per a assumir la presidència de la Fundació Universitària Martí l’Humà. Greu error: un sociòleg de la solvència d’en Joan Costa no es jubila mai. Crec que des d’aleshores encara va incrementar més la seva activitat. Primer va ser el problema de la vivenda a la Barceloneta, després va venir un estudi sobre la rehabilitació del casc antic de Manresa. Sempre anava escopetejat amunt i avall amb la seva americana de pana i el somriure amable als llavis. En Joan tenia un problema: no sabia dir que no.
Quan va acceptar la meva proposta de presidir la FUMH vaig proposar al Patronat el seu nomenament, que va ser aprovat per unanimitat. Vaig creure que el seu perfil era el més adient per aquest càrrec, tant per la seva trajectòria professional com pel seu tarannà personal, i així ho van valorar també la resta de patrons.
En Joan va implicar-se amb l’equip directiu fins on les seves activitats li van permetre i, si bé és cert que als pocs mesos van començar a sovintejar alguns lapsus, tots ho vam atribuir a l’excés de feina que en Joan havia assumit. Era un home amb opinió pròpia, que sovint anava contracorrent perquè era fidel als seus principis, tot i que sempre va estar obert al diàleg i a rectificar quan considerava que havia errat. Aquesta senzillesa, poc freqüent en persones de la seva categoria acadèmica, el convertia en una persona de consens, un home de diàleg i un defensor de la concòrdia que, de vegades, no acabava d’entendre algunes batusses que s’organitzaven per temes que ell considerava irrellevants o que, simplement, es podien resoldre amb una amistosa conversa.
Per als qui el vam tractar i vam ser honorats amb la seva amistat sempre serà un punt de referència i un record amable. Per això ens trobarem a la sala d’actes de la biblioteca municipal dissabte 27 de maig a dos quarts de set de la tarda i posarem el seu nom a una aula de la Fundació Universitària Martí l’Humà des de la qual, si mirem a ponent, trobem dibuixat el seu somriure en l’horitzó.

Santiago Cucurella