Els nostres parcs i espais verds (gar_034)

Els parcs i els jardins, i en definitiva els espais verds, tenen una importància creixent en el medi urbà per què ajuden a suavitzar la duresa i la pressió de l’entorn edificat, filtren el soroll i la pol·lució del trànsit rodat, permeten el desenvolupament d’activitats de lleure i esdevenen un vincle psicològic amb la natura.
Les normes reguladores del sòl determinen que es destini part del sòl per a parcs públics i zones verdes. Els parcs públics són competència dels ajuntaments i constitueixen un servei obligatori en municipis de més de 5.000 habitants. Els ajuntaments han de vetllar per la construcció dels parcs (elaborant un projecte tècnic que haurà de tenir en compte les peculiaritats de l’espai i l’ús que se li vol donar), han de fer-hi un manteniment i els han de dotar d’uns serveis (mobiliari urbà, elements d’oci, etc.).
En la diagnosi ambiental realitzada a l’any 2000 es constatava que el nombre de parcs, places i jardins del municipi de La Garriga era gran tot i que la superfície mitjana dels parcs és relativament petita. En els darrers anys s’han construït nous parcs o places, i s’han ajardinat espais que estaven descuidats. Es poden considerar com a parcs importants de la població el bosc del Malhivern, el Parc Forestal del Torrent de la Mesquita, el Parc dels Pinetons i el Passeig. Tot i aquests grans espais de lleure, la població sent la necessitat d’un parc urbà relativament gran i cèntric, amb característiques semblants als parcs de les ciutats mitjanes de Catalunya. Aquest sentiment de falta de parcs es deu sobretot a la falta de projecció del planejament urbanístic, que no ha dotat d’espais verds uniformes a urbanitzacions com Can Illa i altres barris. A més, els parcs existents es situen als extrems del nucli urbà, tant propers als territoris forestals que se’ls arriba a confondre. El Passeig, tot i la seva centralitat, no es concep com un gran parc a causa de la seva forma lineal.
El que fa falta és un compromís ferm de l’ajuntament de crear espais verds continus en les noves zones a urbanitzar, deixant la tendència segregacionista en benefici dels solars a edificar. Parcs com els Pinetons, el Torrent de la Mesquita i el bosc de Malhivern haurien de ser objecte d’una política de promoció de parcs ambientals per millorar el seu aspecte i els seus serveis.
L’ajardinament existent en les places i parcs garriguencs incorpora en la seva majoria vegetació autòctona, aspecte positiu per a la sostenibilitat dels parcs locals. El manteniment de la vegetació i l’ajardinament és bó en el nucli urbà; als afores, en canvi, els espais verds estan, en molts casos, descuidats (és el cas del parc forestal del Torrent de la Mesquita, que en els darrers sis anys s’ha anat degradant cada cop més). S’ha millorat en la neteja de papereres i vials, cosa que contribueix a que no es desmereixi la qualitat estètica de molts dels parcs del municipi.
Si comparem el mobiliari d’avui amb l’existent l’any 2000 veiem una millora considerable. Un exemple son els gronxadors i jocs infantils del Parc dels Pinetons, que ara són homologats. A grans trets, el mobiliari urbà de La Garriga està en bon estat. En algunes zones falta mobiliari, principalment papereres. S’hauria de fer un estudi sobre la utilització dels pipicans existents i potser plantejar-se si seria adequat canviar-los per papereres, ja que aquests s’estan utilitzant com a tals. Podem constatar que hi ha un gran nombre de bancs al municipi i que estan ben distribuïts. Els garriguencs ens hauríem de conscienciar de la importància del manteniment del mobiliari urbà i fer-ne un ús més correcte.
Per una altra banda, la compra de mobiliari urbà ha de ser sota criteris sostenibles. La compra verda per part de l’administració local és una altra de les eines per a afavorir el procés vers el desenvolupament sostenible en els municipis. Aquesta eina és molt important per què afavoreix el desenvolupament i consolidació d’una indústria respectuosa amb l’entorn, ajuda a la consolidació d’un ecomercat, i és un exemple per a altres sectors de la societat.
Jesús Granados