Als alumnes del Pepo (gar_032)

Cinc-cents? Set-cents? Dos mil alumnes? He intentant fer el recompte i no me’n surto. Repasso cursos, anys, festes i assignatures i no hi ha manera. Les xifres dansen dins el meu cap i com més faig ballar els dits i la calculadora, més alt és el resultat de la suma. Veig aules plenes de nens que el Pepo ensenya i estima, veig famílies que van al seu despatx de director mirant de millorar l’educació dels fills. Veig joves que ara treballen i que l’han tingut de professor de matemàtiques. Veig un partit de futbol al pati d’escola, en Pepo hi juga. Veig pares a la festa de fi de curs, en Pepo cou la carn, organitza i fa riure. Veig unes colònies a la muntanya, en Pepo explica un conte. Veig l’operari que ha vingut a casa i és aquell pare que va anar tantes vegades al despatx del Pepo buscant idees per l’educació de la seva filla i ara, mentre participa en eliminar les barreres arquitectòniques de la nostra vivenda, li comenta com està la noia. Veig al seu aprenent i és aquell xicot tímid de 3r d’ESO. Veig estudiants que agafen el tren i els recordo a les festes de final de trimestre.

En Pepo ha recaigut després d’una intervenció. Arriba l’ambulància, obro la porta i em miren els ulls blaus de Miguel Àngel, aquell nen de l’escola Tagamanent. En Pepo ja no pot parlar, es reconeixen, somriuen i s’emocionen. El xicot agafa el volant i ens porta a l’Hospital de Sant Pau. Veig més aules, més alumnes. Les xifres i els records es barregen, no puc fer un bon recompte ni saber quants garriguencs recorden al Pepo, però són una bona pila. I molts d’ells un dia o altre passaran per davant de l’aula que porta el seu nom a la Fundació Universitària Martí l’Humà, somriuran amb nostàlgia i el recordaran jugant a futbol o explicant un acudit a l’acabar la classe de matemàtiques. I tal vegada algú pensarà, com va escriure en Pol, alumne del Vil·la Romana, “jo de gran vull ser Pepo