La Sínia, crònica d’un enderroc anunciat (gar_029)

El Moviment per la Sínia, i la seva filla adoptiva, l’associació Rastres, va intentar la salvació de la casa de la Sínia. Van fer una campanya d’escrits, es van presentar diferents propostes a l’Ajuntament, una al·legació, etc… Res no va servir per evitar aquest enderroc anunciat per una decisió política contundent: a sobre mateix de la casa hi ha d’haver el futur CAP.
Efectivament qui mana, mana i per tant res a objectar, però no podem oblidar que no hi ha hagut voluntat política de conservar la casa, malgrat les diferents possibilitats.
Com que això no ho vam aconseguir fer entendre, in memoriam de la Sínia ho intentarem explicar en forma de conte. Potser així arribarà a la sensibilitat d’algunes persones.

La casa que no tenia amics
Hi havia una vegada en un poble molt bonic i tranquil una casa situada en una finca. De fet era una casa reconstruïda sobre una altra més antiga que tenia una sínia. Els seus amos la van utilitzar per passar temporades d’estiu, fugint de la calor i les pestes de la gran ciutat. De fet no era una casa espectacular, tan maca com d’altres que hi havia al poble, però estava situada en un lloc molt cèntric, amb un bon terreny d’horta, al costat d’un torrent i amb uns plàtans enormes que li donaven ombra.
La seva darrera propietària, Antònia Sabater, se l’estimava molt, la mantenia, feia netejar la seva teulada cada any. Sí la casa tenia amics i amigues hi era feliç.
Però la senyora Sabater, que era molt rica i tenia moltes propietats, no va tenir descendència i no sabia què fer amb la finca. Llavors un dia ho va tenir clar, deixaria la finca i la casa a tot el poble amb la condició de fer un parc i construir-hi una llar per als infants del poble.
La casa estava contenta. Ja s’imaginava els nens corrent pel parc i com l’Ajuntament la conservaria en bon estat dedicant-la a alguna activitat en servei del poble.
Però no va ser així. Després de la mort de la senyora la casa es va quedar sense amics. Ningú no la visitava ni netejava les fulles de la teulada.
Així, a poc a poc, i durant molts anys la casa es va anar deteriorant. És cert que els diferents consistoris en parlaven i planificaven a quin ús es podria dedicar. Però, en més de vint anys no es va fer res i és clar la casa es va anar degradant. Se li va caure la coberta i pràcticament només s’aguantaven les parts exteriors.
La casa no entenia com no miraven per ella mentre al poble es dedicaven molts diners a construir camps de futbol, pavellons, piscines, arranjar altres edificis municipals i, fins i tot, comprar una altra casa, Can Mora, que després es va comprovar que no servia per a quasi res. I a més el poble continuava sense llar d’infants pública.
Unes quantes persones del poble, que l’estimaven, van voler ajudar-la i van fer propostes a l’Ajuntament sobre la necessitat de la seva conservació. Però de res va servir. La decisió estava presa, la casa seria derruïda per construir-hi un CAP.
I així va ser, un bon dia les màquines van tirar a terra els seus murs mentre els plàtans tremolaven de por.

Epíleg
Si els ciutadans no som conscients de la importància de respectar un llegat patrimonial i de conservar allò que ens han deixat, i més si és propietat de tothom, de la nostra història no en quedarà ni rastre.

Pere Muñiz, president de Rastres