Elogi del mestre, defensa de l’estudiant (gar_027)

Començo una col·laboració mensual amb el gar amb la il·lusió de compartir dèries i fòbies, de suscitar pacífiques polèmiques i, per damunt de tot, de no fer-me pe­sat. He de dir que els conceptes de local i de global, des del meu punt de vista, han deixat de tenir sentit, de manera que, mentre em deixin els responsables de la revista, parlaré del que em doni la gana…
A les Franqueses, a Caldes, a la Garriga, degotegen informacions sobre la creixent pressió que suporta l’ofici de mestre –mestre de nadons, mestre de nens, mestre d’adolescents–, i sobre el deteriorament de l’ambient escolar.
La figura del mestre –en sentit ample– és un dels darrers refugis del concepte de civilització que m’agrada, i el meu primer homenatge li va adreçat, amb tota la tendresa, amb tota la complicitat i amb tot el reconeixement: gràcies per ajudar-nos a pujar els nanos; gràcies per despertar la seva curiositat infinita; gràcies per les tonelades de paciència, i gràcies pels milers d’hores extres mai pagades, mai reconegudes.
A les Franqueses, a Caldes, a la Garriga, sento veus de la jovenalla, una mica farta de la seva demonització: ni tots els mestres són sants, ni tots els estudiants uns bronques; el sistema educatiu i els recursos públics dedicats a la formació són lluny de ser perfectes; el món i les perspectives de futur que els proposem són una autèntica merda.
La figura de l’estudiant –en sentit ample– és el darrer refugi del concepte de civilització que m’agrada, i el meu segon homenatge li va adreçat, amb tota la tendresa, amb tota la complicitat possible, i amb tota la disculpa de que sóc capaç: gràcies per despertar la meva curiositat anquilosada; gràcies per les tonelades d’energia, i gràcies per no trencar-ho tot, que, en ocasions, seria la solució fàcil.
A les Franqueses, a Caldes, a la Garriga, hi ha mestres estressats, estudiants farts i pares desconcertats. Potser seria bo que ens relaxéssim. Hauria de ser fàcil, entre persones que, probablement, o s’estimen o podrien estimar-se: es desconnecten els mòbils, la tele i el messenger, s’obliden les forçoses visites al centre comercial i les falses preocupacions, i, per una estona, es deixa de competir, de comprar, de comparar, i se surt a passejar, a saludar veïns o a collir farigola a la muntanyeta. Començant pels pares, és clar.

Martí Porter