Bona gent,

si revelar el meu nom és condició per sortir al GAR —fins i tot a la web!—, em temo que acabeu de perdre un col·laborador. No és que em falti valentia, no: és que no té sentit que hagi de tenir un altre nom, ni per vosaltres ni per ningú.
Fixeu-vos en la resposta que m’heu enviat: a la seva manera, també és un cop d’urpa que podria haver signat el mateix Garfi en persona. I precisament d’això es tracta: de fer sortir el Garfi que tenim a dins, tan amagadet.
Sobretot ha de quedar clar que el capità Garfi no és una persona, sinó un posicionament, una actitud vital —millor encara: un acte de provocació. Garfi és l’esperit de la rauxa que heu estampat a la capçalera de la vostra revista però que, de moment, no ha aparegut enlloc més.
Dieu que parlar així sense declarar-se és fàcil: potser sí, o potser no tant. El difícil és punxar el personal sense ofendre’l. Fer arribar l’estocada fins a tocar l’amor propi però sense ferir cap òrgan vital. Creieu que n’hi ha prou amb tenir una espasa? Doncs
no: cal saber-la manejar.
Els pirates com jo no hem fet acadèmies navals, però creuem mars amb els nostres vaixells i sense demanar permís de navegació. I què? Creieu que ens preocupa que ens facin una multa? Coneixeu un pirata que circuli amb el DNI a la butxaca i es preocupi de
renovar l’assegurança?
Que la gent s’identifiqui amb noms i cognoms està molt bé i és políticament correcte, però això tampoc millora la qualitat dels seus escrits. On està la valentia: en expressar un pensament contundent o en signar-lo? La força de les idees, si és que en tenen, és autònoma de qui les escriu. Si han d’arribar a la gent, igualment troben sempre el seu camí.
Oi que coneixeu el subcomandante Marcos? És un dels meus herois… Qualsevol comparació, està clar, no és pertinent, llevat d’un punt: en tots dos casos, una
persona parla en nom d’altres persones sense declarar el seu nom (ans al contrari, declarant que el nom que porta és fictici). Tampoc ensenya la cara. En canvi expressa amb molta claretat el que pensa, i això darrer és l’únic realment important. La rebel·lió no s’expressa segons les normes de la bona educació.
De totes formes, no patiu per mi: si m’he mantingut callat fins ara, tampoc em farà res seguir callant per sempre. Total, qui m’escolta? Ni tan sols vosaltres, quan al capdavall sou dels més atents. Els pirates, avui en dia, tenen públic al cine, però enlloc més. La ficció ha d’estar ben control·lada, —malament si s’acosta massa a la realitat… És això el que penseu,
oi?
Bé, jo us anava a proposar una altra cosa: per què no obrir al GAR una secció que es digui “Garfi”? Per exemple a la web, que potser no costaria gaire esforç… I si hi ha arrauxats al poble, doncs… cap aquí!; a les ordres del capità Garfi podeu muntar un vaixell pirata… i aquí escriurem contra-editorials flamejants i apòcrifs, dels que no agradin a tothom; aquí esmolarem les urpes perquè no tot el que surti al gar sigui tan innocent i benintencionat, —perquè també ens reservem un racó per a la mala bava, que tots en
tenim, més o menys amagada…
I pel que fa l’editorialista, no s’ho hauria d’agafar malament: en definitiva el seu també és un rol, una funció, que interpreta tant bé com pot i que no s’ha de personalitzar tant. Potser em fa enveja, perquè els pot escriure, i ràbia, perquè jo els escriuria
diferents.
Res més: quan voleu em teniu a la vostra disposició, sempre que em deixi el maleït cocodril que se m’ha empassat el rellotge.
Vostre,
Garfi