Han passat sis anys des que, el primer dia de la festa major de 2005, sortia al carrer el núm. zero d’aquesta revista. Encara ens trobàvem en un moment d’expansió econòmica, d’optimisme pel que fa la viabilitat de nous projectes: en termes generals, la percepció de la situació era d’estabilitat, de solidesa, de solvència. El gar va viure una primera etapa de relativa bonança fins al núm. 100, que vam celebrar el novembre de 2007 amb alegria i en companyia de molta gent.
Els tres anys que han vingut després, han capgirat l’escenari global com un mitjó. De sobte, les bombolles que ens permetien projectar una imatge de prosperitat col·lectiva han començat a esclatar una darrera l’altra — primera de totes la immobiliària —. Des d’aquestes pàgines, més d’una veu va alertar sobre la magnitud del daltabaix que ens esperava. Costava de creure, és cert, però ara, malauradament, ja hi som. El sistema econòmic, tot sencer, està a la UVI, i ni tan sols sabem fins quan podrà estar endollat. S’ha hagut d’injectar quantitats esfereïdores de recursos públics per sortir d’un pou especulatiu del qual s’han beneficiat particulars, que d’altra banda no s’han fet responsables dels seus desfalcs. I és clar que la gent s’indigna. Sincerament, no n’hi ha per menys. La insolvència s’estèn com una epidèmia de tanta virulència que ni els metges (si podem anomenar així els bancs i caixes) tenen cap seguretat de poder-se’n estalviar el contagi. El magnífic edifici econòmic i social del qual, qui més qui menys, tots ens enorgullíem, ha demostrat que fallava en els fonaments. Ara ens hem d’adaptar a un nou entorn de màxima incertesa. Transitar cap a formes de vida sostenibles és l’imperatiu, però costa saber per on començar. Les coordenades de l’economia i de la política ja no són les mateixes, i seria ingenu, o directament temerari, no donar-se per al·ludits. El problema és que les noves respostes encara no estan a punt. Una crisi és, justament, això. Aquest és, també, el motiu pel qual tenim l’obligació de buscar-les, amb modèstia, paciència i determinació. Col·lectivament.
Hem de repensar moltes coses, de les grans a les petites. I aquesta revista no se n’escapa. El primer criteri per saber si val la pena, o no, seguir barrinant sobre aquest projecte, o qualsevol altre, és simple: hem de saber si dóna un servei real, si la seva funció és, d’alguna manera, necessària. El segon criteri és més determinant: es tracta de saber si tots els potencials interessats estan disposats a sumar esforços per tirar endavant. Creiem que els projectes que compleixin aquests dos requisits encara poden ser viables.
Nosaltres ho seguirem intentant. Aquest sis anys de gar han suposat una inversió extraordinària de temps i de talent per part de moltes persones, i aquesta experiència no es mereix una arxivació apressada. Tenim el mes d’agost per pensar-hi, per repensar-nos, potser amb una mica més de calma. Si teniu idees, sisplau feu-nos-les arribar.
Davant els cent anys de vida de l’Aliança, el nostre núm. 200 gairebé fa somriure. Però ens feia il·lusió treure’l per festa major, sis anys després.
Al final d’un cicle, sempre en comença un altre, i es bo que alguna cosa es renovi. El gar podrà seguir si, d’alguna manera, el sabrem imaginar com un “bé comú” de la Garriga, un patrimoni de tots: que mereix una gestió política, però cívica; que té necessitat d’una gestió comercial, però no lucrativa; i que aspira a ser expressió associativa, independent, de l’espai públic garriguenc.
Us desitgem bona festa major, amb l’esperança de retrobar-nos el setembre.